Us sona Polaroid? Sí, el sistema de fotografia instantània per excel·lència. Abans de l’arribada i la generalització de la fotografia digital, el sistema Polaroid ens permetia obtenir una imatge instantània de la captura sense necessitat d’esperar el resultat del revelatge de negatius o transparències, depenent del tipus de pel·lícula.

En l’àmbit estrictament professional, la combinació d’un xassís Polaroid adaptable al nostre format de càmera i un cartutx amb fulles autorevelables ens permetia assegurar el tret fins a un cert punt, en permetre’ns donar un vist-i plau previ a la imatge final, sense assumir riscos innecessaris i evitar, en la mesura del possible, la pèrdua d’un encàrrec o una foto transcendental -almenys als nostres ulls-, amb les conseqüències que això implicaria.

Però va arribar la fotografia digital, també en l’àmbit de la fotografia d’arquitectura i interiorisme, i una tempesta perfecta va escombrar la fotografia analògica. I, és clar, també Polaroid.

Però ara tenim el portàtil; bàsicament, podem capturar directament a l’ordinador o, millor encara, de manera indirecta. Això dependrà sobretot de què i com fotografiem. Si fem fotografia d’arquitectura estrictament parlant, bàsicament d’edificis o espais de volum considerable, en què la prioritat sigui, precisament, la narració visual del gran volum, sense atendre a elements més secundaris com l’attrezzo o la dimensió més purament decorativa d’un espai, el més adient seria la captura directa amb targeta de memòria; amb les pantalles actuals, les càmeres tenen prestacions suficients per permetre’ns controlar i corregir fins al més mínim aspecte de la composició d’una escena d’arquitectura.

En canvi, si fem fotografia d’interiorisme, la cosa canvia. Pensem en una casa, un restaurant, o un local comercial. En la majoria dels casos, la presència d’elements decoratius esdevé una part significativa de l’escena, i la captura amb targeta de memòria fa més difícil controlar la disposició dels petits elements que integren i defineixen, ara sí, la composició de l’escena; podem fer-ho de dues maneres: capturant directament per mitjà d’un USB d’última generació o, si volem bellugar-nos amb llibertat de moviments sense estar pendent de la integritat de part del nostre equip, capturant amb targeta per passar la captura al portàtil tot seguit. Creieu-me: val la pena; un cop t’hi habitues, no vols deixar-ho. Sí, ja sé que la majoria disparen a càmera i no acostumen a descarregar la imatge en el procés. Però hem de tenir en compte que la fotografia d’interiorisme té habitualment un ritme pausat; això vol dir que ens podem permetre dedicar un temps a deixar la imatge final en perfecte estat, fins a l’últim detall. No creieu que val la pena? Ah! I, per si algú ens diu que com més lenta és la construcció d’una imatge, menys podrem estar pendents, per exemple, d’un moment màgic de llum o un instant irrepetible, res més lluny: Si aquest momentum apareix en ple procés, disparem i ja està, encara que la imatge final estigui inacabada. Aquell instant ja serà nostre, i el podem incorporar a la peça un cop el procés de construcció es completi i aparegui la imatge final.

Portàtil? És imprescindible? Ho era el sistema Polaroid? Potser no, però déu n’hi do com ens ajuda a controlar i, per què no, definir, construir i aconseguir, ja no tan sols una imatge, sinó  la imatge d’aquell espai…

Ja ho sabeu…With or without you….I can live….Però mira que m’ho poses fàcil.

Eugeni Pons